¡Alçat Iglésia! ¡Alçat Europa! ¡Alçat Espanya! ¡Alçat Valéncia! Sermó en la festa de san Vicent Ferrer. José Manuel Alcácer, fraile dominico

Introducció

El fraile dominico José
Manuel Alcácer durante su predicación el pasado lunes 9 de abril de 2018, en la Catedral de Valencia. (FOTO: A.SÁIZ)

Fa alguns dies estava yo resant en la Casa on va nàixer Sant Vicent i fixant-me en l’image que presidix l’altar major m’impressionà el que tota la talla respira convicció, dinamisme i majestuositat: en la mà esquerra sosté la Biblia oberta, com si el vent de l’Esperit agitara les fulles ab força de vendaval; Bíblia que sempre fon el seu llibre de capçalera i inspirador de tota sa predicació: la Bíblia com la base i l’arraïl per la que pujava la Paraula de Deu al seu cor i a sa ment, assentada en un cap ab semblant arrovat, sos ulls encesos de fervor, mirant al cel i sa boca entreoberta -com el que no es cansa mai de predicar- plena de vitalitat divina.

I la mà dreta, sobreeixint l’energia d’eixa Paraula -que li havia passat primer pel cor i pel cap- alçada ab un gest majestuós que apunta al cel i que vol arrastrar als demés darrere d’ell. En conjunt, yo vea l’ascendent i l’autoritat del que sap que Deu el recolza i se sap portador, de part d’eixe Deu, d’un mensage que és urgent trasnmetre i d’una veritat en la que creu fins a lo més fondo del seu cor. Si la dita image poguera parlar, yo crec que ho faria amprant-li les paraules al Profeta Isaïes:
“Alça’t radiant Jerusalem que arriba la teua llum; damunt de tu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mira, les tenebres cobrixen la terra i negres nuvolades als pobles; pero damunt de tu resplandix el Senyor i apareix la seua glòria. ” (Is 60,1-3)

“De dia el sol ya no serà la teua llum, ni tindràs la claror de la lluna; perque Yo, el Senyor, seré per sempre la teua llum, el teu Deu serà per a tu l’esplendor” (Is 60,19).

“Per amor de Sió no vullc callar; per amor de Jerusalem no descansaré fins a que esclate l’alba de la teua santitat i la teua salvació brille com una antorcha. Els pobles voran las santitat del teu Deu; seràs corona fúlgida en la mà del Senyor i diadema real en el replantell de la mà del teu Deu. Ya no et diran més “Abandonada”; ni nomenaran la teua terra “Desolada”; a tu te nomenaran “La Benvolguda Favorita” i de la teua terra diran que està “Desposada”; perque el Senyor te preferix a tu i la teua terra tindrà marit: Com un jove es desposa ab la seua nóvia, aixina te desposa el que te va fer; l’alegria que troba el marit ab la dona, la trobarà el Senyor ab tu” (Is 62,1-5).

¡Alçat Iglésia, perque no s’ha secat el braç potent del Senyor i la glòria del Senyor ya clareja per a tu!”.

¡Alçat Europa, reu d’apostasia, que és el pijor pecat que podries haver comés perque a penes deixes badall per al penediment, perque fores la que va tindre el privilegi de difondre el mensage de Jesucrist, sent la llum dels pobles i ara jaus embolicada en les tenebres de ta arrogància i de l’orgull, bafanejant-te de no reconéixer al teu Deu! ¡Pero per amor a tu no callaré, no descansaré fins a que trenque ta nova alba i la meua salvació brille com una antorcha en mitan d’eixes tenebres!

¡Alçat Espanya, que evangelisares un continent sancer, portant el tresor de la fe als pobles que no coneixien la Paraula de Deu que els havia de salvar, i ara declines i flaquejes, rossegada per tantes seduccions enganyoses que tan a sovint te volen fer creure que estàs abandonada; perque no t’ho diran més. De tu diran que tens Marit!”

¡Alçat Valéncia, ma volguda ciutat, regada per la sanc del martiri, terra natal que m’engendrà a Crist, arraïlat en la terra cristiana en la que vares créixer, perque l’alegria que troba el marit en la dòna, la trobarà el Senyor ab tu!”

Tots estos pensaments me venien al cap, entrellaçant la predicació d’Isaïes i la de Sant Vicent, al contemplar l’image de la que estic parlant, i pensava que podrien resumir sa vida i sa santitat: una fe, una esperança i un apassionat amor per Jesucrist, que l’espentava a predicar l’Evangeli per tot arreu, en un moment en el que pareixia que el seu món se solsia al voltant d’ell, perque eixe món, encara que confessava a Deu ab la boca, el seu cor estaba molt llunt d’Ell i certament hi havia que voler-lo ab el mateix amor ab el que l’amava Jesucrist.

Este és el Sant que hui celebrem i el que la Iglésia nos propon com a intercessor principal, patró i model.

I Part
1) Implantació en Valéncia del L’Orde de Flares Predicadors

El 11 d’abril de l’any 1239 promulgava En Jaume I el Conqueridor la següent Cèdula Real:
“Després d’haver expost la nostra vida per a propagar entre els pobles gentils la lluentor del nom cristià, volem usar la nostra autoritat en fer florir en les ciutats conquerides les noves plantes de l’arbre de Sant Doménech. En conseqüència, Nos, per la gràcia de Deu, Rei d’Aragó, de Mallorca i de Valéncia, Comte de Barcelona i d’Urgell, Senyor de Montpeller, per a be de la nostra ànima i la salvació dels nostres pares, otorguem i concedim per la present, al Deu Nostre Senyor, a la benaventurada Verge Maria, sa Mare, Sant Doménech i a l’Orde de Flares Predicadors, lliure i franc, el terreny situat en Valéncia de front a la Porta dels Templaris, a la vora del Guadalaviar, fins als molins de Bertrand Turolio, ab l’àngul comprés entre el Túria, els mentats molins i el jardí de Teulo; tot per a construir allí una Iglésia ab les dependències necessaries i tot lo que puga ser d’utilitat per a la dita Orde”.
Donat en Valéncia el tercer dels Idus d’abril de l’any del Senyor de 1239.
Yo el Rei”
Per l’autoritat d’esta Cèdula Real, els flares dominics, que havien entrat en Valéncia acompanyant al Rei el 9 d’Octubre de 1238 se traslladaren des dels terrenys de la actual Parròquia de Sant Nicolau i Sant Pere de Verona -el primer màrtir de l’Orde- al que seria el seu assentament prop de set segles; es a dir, el seu Convent de Predicadors vora riu, actualment Capitania General.

Quan va arribar a esta ciutat, l’Orde era una Orde jove, recent naixcuda en la Iglésia, puix havia segut aprovada pel Papa Honori III un 22 de decembre de 1216, com a fruit d’una iniciativa de Sant Doménec de Guzmán, quan descobrí la necessitat de fundar una Orde apostòlica, que estiguera totalment dedicada a la predicació, segons l’estil de vida dels Apòstols, recolzant-se en tres pilars que pogueren sostindre el seu propòsit: l’oració, l’estudi i la vida de comunitat.

Molt pronte botà foc de l’antorcha encesa pels primers flares predicadors que arrivaren a Valéncia, de modo que en 1350, any en el que va nàixer Sant Vicent, ya s’havien fos els colors blancs i negres dels dominics ab el roig i groc de les barres d’Aragó, enriquides pel blau de la Real Senyera, per a poder glatir per a sempre, al uníson: el pols dels dominics ab el cor de la ciutat de Valéncia dos vegades lleal.

2) Breu semblança biogràfica de S. Vicent Ferrer
Pero arribats a este punt convé que s’acostem, encara que siga succintament, a la biografía del Sant, puix que sa vida i sa santitat anaven parelles.
En el més de giner de l’any 1350, en una casa del carrer de la Mar, va vindre al món el segon fill de huit germans naixcuts del matrimoni del notari En Guillem Ferrer i sa muller Na Constança Miquel; el major Bonifaci; el segón fon Sant Vicent; el tercer Pere i de les atres germanes només sabem el nom de tres: Francesca, Constança i Inés.

Segons les senyes que tenim i que encara son comprovables, la casa natalícia de Sant Vicent, se trobava prop del Real Convent de Predicadors, pels que se sentí cridat a servir a Deu en l’Orde dels Dominics.
L’espai del sermó no em permet entretíndrem més que telegràficament en les fites que marcaren la biografía de Vicent Ferrer, configurant a l’home i al sant, teixint aixina sa història de salvació al fil dels acontenyiments que li va tocar viure.

Als 17 anys, el 5 de febrer de 1367, entrà com a a novici en el dit convent, a on professà el 6 de febrer de 1368. A partir d’eixe moment, des de 1369 fins a 1379 va alternant els estudis de Filosofia i Teologia en Valéncia, Lleida, Barcelona i Toulouse. En 1379 ordenat de Capellà i havent tornat al seu Convent de Valéncia escomençá una intensa vida de docència i apostolat en la ciutat; pronte el vorem dalt de la càtedra de Teologia de la Sèu entre 1385 i 1390.

En 1388 obtingué el Grau de Mestre en Sagrada Teologia, màxim guardó tant de l’Iglésia com de l’Orde; i en 1389 fon nomenat Predicador General, de modo que als 39 anys ya havia conseguit el graus màxims que conferien l’Iglésia i l’Orde en el saber i el predicar; pero sobretot, ell estaba pujant escaló a escaló l’empinada costera de la santitat.

En el més de maig de 1395 Benet XIII el cridà al seu costat en la Sèu d’Avinyó com a conseller, confessor, i Mestre del Sagrat Palau.

Sant Vicent acceptá per obediència residir en la cort pontifícia pels càrrecs que tenia, pero anava veent massa coses que no li agradaven gens; de modo que en 1397, li demanà permís al Papa per a retirar-se al convent dels Dominics d’Avinyó, allí li estava esperant el nostre Senyor per a marcar-li el rumbo definitiu a sa vida.

3) Sant Vicent Apòstol itinerant
Eixe moment marcà per a Sant Vicent l’hora del Senyor. Foren dos anys de crisis, de profunt debat intern sobre l’unitat de l’Iglésia; de disgust per lo que estava succeint i d’impotència davant de la desídia humana, i tot això unit a cert desengany per la sensació de que estava perdent el temps, l’absumí en una greu enfermetat assaonada de tristor i decepció que repercutí en un cos que no soportaba més tanta pesantea.

El cas és que postrat en el llit i en perill de mort -segons ell mateix ho conta- li s’aparegué Jesucrist acompanyat de Sant Doménec i Sant Francesc i fon el propi Senyor el que ab una bontat i dolçor inigualables li toca suaument la galta dreta curant-lo de repent i enviant-lo a predicar.

Aquella aparició li canvià la vida: des d’eixe moment li s’aclarí l’horisó, es dissiparen sos dubtes i comprengué quina era la missió que Jesús li encomanava: predicar l’Evangeli per tot arreu sentint-se enviat per el mateix Deu.

Ab el permís del Papa, este l’envià com “Legatus a latere Christi”, és a dir, dotat de totes les prerrogatives com si fora el mateix Jesucrist el que l’enviava.

I aixina, un 22 de novembre de 1399, a trenc d’alba, eixí a camp obert, sense tindre més objectiu que recuperar per a Crist Europa, sense tindre més armes que sa fe, ni més desig que salvar ànimes, ni més instrument que sa paraula, ni mes recolzament que el de Deu, ni més bagage que l’obediència al manament de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’Evangeli a tota l’humanitat” (Mc 16,15).

No nessesitava més; este fon el Pentecostés de sa vida, que encara sense trencar ab tot l’itinerari anterior, la partí en dos mitats, no hi hagué un pas arrere.

4) La Predicació de Sant Vicent: no m’avergonyixc de l’Evangeli
¡Alçat Iglésia!; ¡alçat Europa!; ¡alçat Espanya!; ¡alçat Valéncia!; i no t’avergonyixques de l’Evangeli, perque yo no m’avergonyixc d’ell, perque com diu Sant Pau en la carta als Romans, “És una força de Deu, per a salvar a tots els que creuen, perque en ell es revela el designi salvador de Deu, que des de sempre ha requerit de part de l’home una resposta de fe” (Rom 1,16-17); “Un Evangeli que es referix a Jesucrist, descendent de David per lo que fa al llinage humà, pero entronisat, per mig de l’Esperit Santificador, en virtut de sa resurrecció d’entre els morts, com a poderós fill de Deu,” (Rom 1,3-4).

I no m’avergonyixc, perque l’Evangeli és una força de Deu que obri la porta a l’esperança, per a poder descobrir la veritat de l’home i la veritat de Deu.

¿Cóm puc avergonyir-me de l’Evangeli, si el seu anunci inclou l’amor de Deu com a mon pare?.

¿Cóm vaig a avergonyir-me de l’Evangeli, si en ell es troba el perdó dels pecats i la certea d’una vida nova resucitada en Crist?.

¿Cóm m’havia d’avergonyir d’este Evangeli?.

¿Cóm no anunciar esta bona nova i única notícia?.

¿Cóm no he de pospondre tot en ma vida, en tall de que conegues l’amor de Deu cap a tu, manifestat en Crist Jesús?.

No sols no m’avergonyixc, sino que estic orgullós i agraït a Deu que aixina i tot la meua indignitat, m’ha cridat a eixercir este ministeri de reconciliació i per això no defallixc, a pesar de les dificultats que el seu anunci em puga portar, perque soc conscient de l’excelsa missió que m’ha encomanat el Senyor, la més gran a la que un home pot aspirar en este món i com millor li sembla a Jesucrist.

¡Europa, si Roma te civilisà a tu i tu després al món, l’Evangeli civilisà a Roma!.

¡Europa, si Roma heretà de Grècia, sa Filosofia; si teixí ab ses calçades i ses naus la primera globalitat occidental; si el seu Dret regí les relacions humanes; l’Evangeli conseguí alçar ses guanys cap a Deu i impregnar-los de fe, esperança i caritat!.

¡Europa, si Roma posà a l’home en el centre del seu mon, divinisant a l’Emperador; Jesucrist posà a Deu, i ell fet home, s’humilià fins a una mort de creu!.

I les calçades romanes se convertiren en artèries de la sanc dels màrtirs cristians que anaven fecundant tota la terra fins als llímits de l’Imperi fent brotar en els solcs de les ánimes la certea de l’amor de Deu, de l’únic Deu que havia mostrat el seu rostre en Jesucrist, el seu Fill, nostre Senyor.
¡Europa, si Roma posà el Dret i la Filosofía amprada dels Grecs, com únics principis rectors de l’home, l’Evangeli posà les Benaventurançes!.

On Roma posà la guerra com a font del seu domini per assaciar sa gòmia, l’Evangeli posà la pau i declarà benaventurats als que treballaren per la pau, perque eixos li semblarien a Deu com un fill a son pare.

On Roma posà l’odi per alimentar venjances, l’Evangeli posà la misericòrdia i l’amor.

On Roma posà l’ofensa, l’Evangeli posà el perdó.

On Roma erigí la raó com a única font del lliure albir, l’Evangeli posà la fe com el dò més preciat rebut de Deu.

I a la desesperació pagana va succeir l’esperança cristiana, i a la absència de Deu, sa paternitat sobre tots el seus fills en Jesucrist.

¿¡¡Cóm voleu que m’avergonyixca d’este Evangeli de salvació!!? Ni m’avergonyí en el meu temps, ni en el meu món, ni en una Iglésia dividida pel cisma que estava menjant-se-la com un càncer; ni per viure en mig d’una societat que se dia cristiana i estava devorada pels sèt pecats capitals; una societat ensanguinada per les contínues guerres, en la que tot se dirimia per la força de les armes; una societat agònica plena de por per les successives onades de la pesta, signe extern d’una decadència total.
Llavors no m’avergonyí, ni m’avengoyiria ara, perque per tota eixa Europa assolada i desfeta, yo prediquí incansablement a Jesucrist i a este crucificat, escàndal per a uns; follia per a atres, pero per a tots els creents en ell, un Crist que és força i sabiduria de Deu; i ho fiu perque l’amor de Jesucrist no em deixava fer atra cosa, pensant que si Ell morí per tots, fon per a possibilitar que aquells que en Ell cregueren, pogueren morir també ab Ell, deixant de viure per a sí mateixos, i viviren per a Ell, en cada home, ya que per tots Ell havia mort i resucitat.

Foren vint anys agotadors i extenuants camí ya de la vellea, pero no em penedixc, posant-me en nom de Jesús, com ell, al costat dels més pobres, indefensos, marginats i explotats d’aquella societat,
-i això ho atestarien els chiquets òrfens i abandonats, per als que vaig fundar un Colege que els acollira i educara en la fe que els havia de salvar;

-i ho atestarien també les dònes maltractades per la maldat, a les que vaig oferir la possibilitat d’una atra vida en la que mai més es vera maculada la dignitat a que tota dòna te dret;

-i ho atestaria tota aquella bona gent, de condició humil, ignorant i pobra, entre la que mai vaig fer accepció de persones, instruint-los en la fe ab tota la paciència i habilitat que Deu em concedia, perque tots eren fills d’un mateix Pare molt benvolguts per Ell pero sense cap coneiximent de las veritats més elementals de la vida cristiana, lo que estava degradant-los fins a una rudea i ignorància a vegades, infrahumana;

– i ho atestarien els polítics als que ajudí a procurar sempre el be comú i a construir una comunitat més justa i en pau;

-i finalment ho atestarien els pecadors que vaig convertír per la gràcia de Deu, al descobrir-los el seu perdó i misericòrdia, si penedits, tornaven a Ell de tot cor.
¿Cóm voleu que m’avergonyixca d’esta tasca evangelisadora, que fon civilisadora?
¿Acàs no es civilisar, forjar bons cristians, que si ho són de veres, seran millors ciutadans?
¿Acàs no es civilisar condenar els abusos i injustícies?
¿Acàs no es civilisar contribuir a millorar les costums?
¿Acàs no es civilisar promoure la dignitat de la persona humana?
¿Acàs no es civilisar protegir i favorir al desvalgut?
¿Acàs no es civilisar posar la pau entre els que es troben enfrontats per odis irracionals?
¿Acàs no es civilisar buscar sense descans el be de tots?.

Puix si tot això es civilisar yo dic que això es evangelisar: promoure la ciutadania del cel i fer-lo present en la terra, perque ni m’avergonyí, ni m’avergonyiré de l’Evangeli ni de predicar a Jesucrist, que fon entregat per els nostres pecats per a que foren perdonats i resucità per a que tot açò fora posible.
Tota esta civilisació fructificà i ho seguirà fent, en lo que coneguem com civilisació cristiana, l’humanisme cristià; un humanisme que coloca l’home en el centre de la creació, pero un home que és Deu encarnat, és a dir, Jesucrist, el cap de tots nosatres que som membres del seu cos.
Ad això entreguí ma vida, eixe és el meu testament, i eixa és la devoció que yo vullc que hem professeu i sobre la que estendré el meu patrocini.
¡Europa, Espanya, Valéncia, no t’avergonyixques de l’Evangeli que és el poder que Deu t’oferix per a salvar-te; en ell trobaràs llum i força per acertar en conseguir el teu autèntic destí!

***********************************************

Des de 1399 fins a 1419 foren vint anys de contínua predicació itinerant, en els que no abandonà mai les observàncies monàstiques pròpies de l’Orde, ni penitències; i a tot açò hem d’afegir les condicions d’aquell temps, en que feu tots els viages a peu, i en els últims anys a lloms d’un burret per una llaga en la cama i atres vectigalies -podrien ser de tipo renal- que s’agravaven segons anava envellint i que al remat li produiren la mort.

I aixina un dia i atre en més de sismil sermons predicats, de tres hores o més, pero sense que mai s’avorrira l’auditori.

I lo que més maravella a tot el que s’acosta als seus sermons, és la facilitat que tenia d’explicar de la forma més senzilla i eixemplificant sempre, els misteris mes profunts de la fe cristiana; fora qui fora el que l’escoltava, lletrat o analfabet, tots l’entenien com si lo que estava sentint cada u fora dirigit exclusiva i personalment a ell.

¡No hi ha cap dubte de que Sant Vicent, ademés de ser un gran predicador fon també un magnífic catequiste!
Al voltant de 1417, en una entrevista que va tindre ab Santa Coletta de Corbie en Besançon, esta li va profetisar que s’acostava sa mort, “¿Quàn?”, li va preguntar el Sant, “poc més o menys d’ací dos anys; perque el Senyor vos vol recompensar tots els vostres treballs”. “¿a on serà això, en Espanya?”, “No, en França”. Tornà a Vannes, i frustrat providencialment -segons apreciació del mateix Sant- un darrer desig per part dels discípuls, que volien que tornara a sa volguda Valéncia, el día 5 d’abril, Dimecres de Passió d’aquell any, celebrà el seu “Dies natalis”, es a dir, el seu naiximent per al cel; portà a plenitut el seu bateig i començà a viure per a sempre ab Jesucrist.

No més morir, tota la Iglésia clamà per la seua canonisació: la demanaren els seus germans Dominics, perque en ell se miraren com en l’espill de l’ideal dominicà; la demanà Valéncia, orgullosa d’haver engendrat un fill tan sant, que tants beneficis havia recibit de sa mà; la demanà la Corona d’Aragó que tant li devia; la demanà la Bretanya, darrer camp evangelisat, a on va anar a morir; i la demanà tota la Iglésia, demostrant ab este gest que en els moments de major oscuritat, ell fon u dels que més contribuí a dissipar ses tenebres.

El Papa valencià Calixte III l’inscrigué en el catàlec dels sants el 29 de juny de 1455; la Bula de canonisació la firmà Pio II el 12 d‘octubre de 1458.

5) Final
Benvolgut Pare i Mestre Vicent, qualsevol que s’acosta a ta figura remany enlluernat i atret per tu, per ta santitat, pel teu amor apassionat per Jesucrist, que fon l’única raó de ser de ta existència, i per això queda enlluernat, perque en tu abocà Deu sa gràcia a mans plenes i t’elegí per a que reproduïres l’image del seu Fill.

Ahí radica el secret de la teua santitat, i per això te demane que en Valéncia no s’apague mai la flama del teu patrocini i protecció, en un temps en el que no és fàcil ser cristià, si be és veritat que mai ho ha segut.

En este marc incomparable de la Sèu de Valéncia, junt a la trona des de la que tantes vegades vares predicar, en esta data tan senyalada de la declaració de l’Any Jubilar Vicentí, ab motiu del Sext Centenari de la teua mort, l’Iglésia valentina es gira cap a tu i encapçalada per el seu Arquebisbe, fa el propòsit de continuar ta obra, seguint el camí que nos traçares, i ho fem ab goig i esperança:
Ab estos sentiments, comencem la celebració del Sext Centenari del teu naiximent per al cel, per fer resonar en més força que mai la teua veu potent per a que siga en el teu nom un any d’evangelisació i de renovació pastoral com desija el nostre Arquebisbe.

I confiant en l’amor que sempre ens has demostrat, deixam que -per acabar- te demane l’ajuda que esperem de ta intercessió: protegix i ajuda al nostre Arquebisbe i als seus Bisbes auxiliars, per a que l’Esperit del Senyor els faça models de Bons Pastors en companyia de tot el seu Presbiteri i suscita noves vocacions per a que seguixquen treballant en la Vinya del Senyor.

Mogut per eixe mateix amor, ajuda’ns -com ho has fet sempre- a tots els teus conciutadans, per a que des de la nostra fe cooperem a que l’Iglésia de Valéncia, siga sacrament, signe visible de la reconciliació dels hòmens ab Deu i entre ells.

Protegix i ajuda a tots aquells constituïts en llegítima autoritat, a fi de que governen sempre buscant el be comú, complint axina la tasca que se’ls ha encomanat.

No fa falta que et demane pels més necessitats de les obres de misericòrdia, perque tota esta gent sempre trobà en tu refugi i ampar.

I finalment, benvolgut Pare, protegix a l’Orde de Predicadors, de la que vares ser model acabat de lo que desijava Sant Doménec que foren els seus fills. Suscita en la Iglésia germans que vullguen unir-se a nosatres els Dominics en la apassionant i exclusiva tasca de predicar l’Evangeli, la mateixa vocació a la que tu vares ser cridat.

M’agradaria acabar fent-me portaveu del sentiment que resumix tot lo que he volgut dir: ¡¡Valencians: tots a una veu, sempre -pero més que mai enguany- Sant Vicent per Valéncia i Valéncia per Sant Vicent!!. Amén.
Seu de Valencia 9 d’Avril de 2018