En la liturgia de la Iglesia católica los signos y los símbolos tienen una gran importancia. En palabras de san Agustín, podemos afirmar que son palabras visibles. No estamos ante unos ritos cuyo valor sería puramente estético, sino que contienen un significado teológico y una llamada a vivir desde actitudes evangélicas. Reducir la liturgia a esteticismo o a ritualismo es vaciarla de lo que la hace realmente grande. Desde esta convicción quiero compartir con vosotros unas breves reflexiones con motivo de la celebración en Roma de la solemnidad de san Pedro y san Pablo, en la que el papa Francisco me entregó el palio, que es un signo de los arzobispos metropolitanos.
Me impresionaron, en primer lugar, las palabras del Papa en su homilía, en la que nos presentó las figuras de Pedro y Pablo como discípulos y evangelizadores: “Ellos respondieron a la pregunta fundamental de la vida (¿Quién es Jesús para mí?) viviendo el seguimiento y anunciando el Evangelio”. Y concluyó con una exhortación dirigida a los arzobispos que estábamos concelebrando con él: “sean apóstoles como Pedro y Pablo. Sean discípulos en el seguimiento y apóstoles en el anuncio”. Solo puede ser verdadero apóstol aquel que es verdadero discípulo, porque cuando esto no ocurre, la evangelización se reduce a la comunicación de fórmulas o ideas en las que no hay aliento de vida.
En la celebración de la Eucaristía los diáconos tomaron los palios, que estaban colocados junto al sepulcro de san Pedro, y los presentaron al Papa que los bendijo antes de entregarlos a cada arzobispo. Estamos ante un signo que expresa y refuerza la comunión entre las iglesias particulares extendidas por todo el mundo y la Iglesia de Roma. Nuestra comunión con el papa Francisco es lo que garantiza nuestra comunión con Pedro: vivimos de la misma fe que el apóstol de Galilea confesó en Cesarea de Filipo y que Pablo anunció por todo el mundo si estamos unido al sucesor de Pedro y oramos por él. No estamos ante un elemento de eclesialidad secundario o añadido desde fuera, sino ante una dimensión esencial de la vida de todas las iglesias particulares. Si una diócesis no viviera esta comunión con la iglesia de Roma, tampoco estaría en comunión con las otras iglesias. El palio es signo de que nuestras diócesis no pueden estar encerradas en sí mismas.
El palio es un ornamento confeccionado con lana de ovejas que se coloca sobre el hombro del arzobispo. Le recuerda que en su persona y en el ejercicio de su misión está llamado a ser representación del Buen Pastor que es Cristo y que, por ello, debe imitar el estilo pastoral de Cristo: Él acogía a los pecadores con un amor que les movía a la conversión; no hizo sufrir a nadie por la verdad, sino que aceptó el sufrimiento por ella; cuando un pecador se convertía no le reprochaba sus pecados, sino que mostraba alegría por su conversión y lo acogía con amor, como hace un buen pastor cuando encuentra la oveja perdida: se alegra y la carga sobre su hombro para conducirla amorosamente al redil. El palio es un signo que nos recuerda que, cuanto más evangélicamente anunciemos el Evangelio, más fructificará en el corazón de las personas. Pedid al Señor que vivamos todos en la Iglesia desde estas actitudes.
EL PAL·LI: UN SIGNE PER A VIURE EL MINISTERI
En la litúrgia de l’Església catòlica els signes i els símbols tenen una gran importància. En paraules de sant Agustí, podem afirmar que són paraules visibles. No estem davant uns ritus el valor dels quals seria purament estètic, sinó que contenen un significat teològic i una crida a viure des d’actituds evangèliques. Reduir la litúrgia a esteticisme o a ritualisme és buidar-la del que la fa realment gran. Des d’esta convicció vull compartir amb vosaltres unes breus reflexions amb motiu de la celebració a Roma de la solemnitat de sant Pere i sant Pau, en la qual el papa Francesc em va entregar el pal·li, que és un signe dels arquebisbes metropolitans.
Em van impressionar, en primer lloc, les paraules del Papa en la seua homilia, en la qual ens va presentar les figures de Pere i Pau com a deixebles i evangelitzadors: “Ells van respondre a la pregunta fonamental de la vida (Qui és Jesús per a mi?) vivint el seguiment i anunciant l’Evangeli”. I va concloure amb una exhortació dirigida als arquebisbes que estàvem concelebrant amb ell: “sigueu apòstols com Pere i Pau. Siguen deixebles en el seguiment i apòstols en l’anunci”. Només pot ser vertader apòstol aquell que és vertader deixeble, perquè quan això no ocorre, l’evangelització es redueix a la comunicació de fórmules o idees en les quals no hi ha alé de vida.
En la celebració de l’Eucaristia els diaques van prendre els pal·lis, que estaven col·locats al costat del sepulcre de sant Pere, i els van presentar al Papa que els va beneir abans d’entregar-los a cada arquebisbe. Estem davant un signe que expressa i reforça la comunió entre les esglésies particulars esteses per tot el món i l’Església de Roma. La nostra comunió amb el papa Francesc és el que garanteix la nostra comunió amb Pere: vivim de la mateixa fe que l’apòstol de Galilea va confessar en Cesarea de Filip i que Pau va anunciar per tot el món si estem units al successor de Pere i preguem per ell. No estem davant un element d’eclesialitat secundari o afegit des de fora, sinó davant una dimensió essencial de la vida de totes les esglésies particulars. Si una diòcesi no visquera esta comunió amb l’església de Roma, tampoc estaria en comunió amb les altres esglésies. El pal·li és signe que les nostres diòcesis no poden estar tancades en si mateixes.
El pal·li és un ornament confeccionat amb llana d’ovelles que es col·loca sobre el muscle de l’arquebisbe. Li recorda que en la seua persona i en l’exercici de la seua missió està cridat a ser representació del Bon Pastor que és Crist i que, per això, ha d’imitar l’estil pastoral de Crist: Ell acollia als pecadors amb un amor que els movia a la conversió; no va fer patir a ningú per la veritat, sinó que va acceptar el sofriment per ella; quan un pecador es convertia no li retreia els seus pecats, sinó que mostrava alegria per la seua conversió i l’acollia amb amor, com fa un bon pastor quan troba l’ovella perduda: s’alegra i la carrega sobre el seu muscle per a conduir-la amorosament amb la resta del ramat. El pal·li és un signe que ens recorda que, quan més evangèlicament anunciem l’Evangeli, més fructificarà en el cor de les persones. Demaneu al Senyor perquè visquem tots a l’Església des d’estes actituds.
