Con el lema Caminando en esperanza celebraremos el próximo día 2 de febrero, fiesta de la Presentación del Señor en el Templo, la Jornada mundial de la vida consagrada. Ha de ser un día para agradecer al Señor la riqueza que supone para toda la Iglesia la gran variedad de caminos que el Espíritu Santo suscita en ella para que quienes se sienten llamados por el Señor a entregarle su vida y su persona, puedan responder con generosidad a esa llamada. La diversidad de carismas no es únicamente un bien para quienes sienten la vocación a este estado de vida, sino algo que enriquece a toda la Iglesia. Una iglesia sin esta abundancia de caminos de consagración total a Dios en pobreza, castidad y obediencia, que es un signo del Reino de Dios, sería más pobre.
El lema de este año nos hace pensar que, si la Iglesia es un Pueblo de Dios en permanente camino hasta que llegue a la meta del Reino de Dios, las distintas formas de consagración también forman parte de este Pueblo que tiende hacia la plenitud a la que Dios nos llama. Las consagradas y los consagrados no se separan de sus hermanos en la fe. Si su vocación consiste en vivir en plenitud la consagración bautismal que todos hemos recibido mediante la práctica de los consejos evangélicos, no es para formar una clase alejada del resto de los cristianos, sino para indicarnos a todos cuáles son los valores definitivos que deben orientar la vida de todos los bautizados y para hacerse servidores de todos los hombres.
En ese camino las personas consagradas, por su opción de radicalidad evangélica, están atentas a las necesidades de los más olvidados. Su cercanía a Cristo Jesús, que sana las enfermedades, levanta del barro y alegra el corazón de aquellos que sufren, les orienta hacia los heridos, los pobres, los enfermos, los entristecidos, los ancianos… Su vida de servicio es, al mismo tiempo un clamor por la redención definitiva de nuestro mundo. Su vocación es seguir el camino de Cristo que pasó por nuestro mundo haciendo el bien y caminando en esperanza.
Ese camino debe vivirse con esperanza. La esperanza no coincide con el optimismo que tienen aquellos que se sienten con fuerza para alcanzar los objetivos que se proponen. La esperanza nace de la confianza en el Dios que cumple sus promesas y su fruto es la perseverancia en el compromiso. En esta fiesta de la Presentación del Señor los ancianos Simeón y Ana son la personificación de la esperanza cristiana: ellos habían estado toda la vida esperando ver al Señor y habrían ido muchas veces al templo, pero solo al final de su vida premió Dios su perseverancia y vieron cumplida su esperanza. Los consagrados nos enseñan que la fidelidad a su vocación y a su compromiso de entrega no depende de los éxitos o de las fuerzas humanas, sino de su arraigo en Dios que los lleva a vivir su vocación con fidelidad, confiando en que Dios hará fructificar toda su entrega. Que la Virgen María sostenga la esperanza de todos los consagrados para que no se desanimen en su vocación.
_________________________________________________
Amb el lema Caminant en esperança celebrarem el pròxim dia 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor en el Temple, la Jornada mundial de la vida consagrada. Ha de ser un dia per a agrair al Senyor la riquesa que suposa per a tota l’Església la gran varietat de camins que l’Esperit Sant suscita en ella perquè els qui se senten cridats pel Senyor a entregar-li la seua vida i la seua persona, puguen respondre amb generositat a eixa crida. La diversitat de carismes no és únicament un bé per als qui senten la vocació a este estat de vida, sinó quelcom que enriquix a tota l’Església. Una església sense esta abundància de camins de consagració total a Déu en pobresa, castedat i obediència, que és un signe del Regne de Déu, seria més pobra.
El lema d’enguany ens fa pensar que, si l’Església és un Poble de Déu en permanent camí fins que arribe a la meta del Regne de Déu, les diferents formes de consagració també formen part d’este Poble que tendix cap a la plenitud a la qual Déu ens crida. Les consagrades i els consagrats no se separen dels seus germans en la fe. Si la seua vocació consistix a viure en plenitud la consagració baptismal que tots hem rebut mitjançant la pràctica dels consells evangèlics, no és per a formar una classe allunyada de la resta dels cristians, sinó per a indicar-nos a tots quins són els valors definitius que han d’orientar la vida de tots els batejats i per a fer-se servidors de tots els homens.
En eixe camí les persones consagrades, per la seua opció de radicalitat evangèlica, estan atentes a les necessitats dels més oblidats. La seua proximitat a Crist Jesús, que cura les malalties, alça del fang i alegra el cor d’aquells que patixen, les orienta cap als ferits, els pobres, els malalts, els entristits, els ancians… La seua vida de servei és, al mateix temps un clam per la redempció definitiva del nostre món. La seua vocació és seguir el camí de Crist que va passar pel nostre món fent el bé i caminant en esperança.
Eixe camí s’ha de viure amb esperança. L’esperança no coincidix amb l’optimisme que tenen aquells que se senten amb força per a aconseguir els objectius que es proposen. L’esperança naix de la confiança en el Déu que complix les seues promeses i el seu fruit és la perseverança en el compromís. En esta festa de la Presentació del Senyor els ancians Simeó i Anna són la personificació de l’esperança cristiana: ells havien estat tota la vida esperant vore al Senyor i haurien anat moltes vegades al temple, però només al final de la seua vida va premiar Déu la seua perseverança i van vore complida la seua esperança. Els consagrats ens ensenyen que la fidelitat a la seua vocació i al seu compromís de donació no depén dels èxits o de les forces humanes, sinó del seu arrelament en Déu que els porta a viure la seua vocació amb fidelitat, confiant que Déu farà fructificar tota la seua entrega. Que la Mare de Déu sostinga l’esperança de tots els consagrats perquè no es desanimen en la seua vocació.
