El papa san Pablo VI instituyó la celebración de la Jornada mundial de oración por las vocaciones sacerdotales y la vida consagrada el cuarto domingo de Pascua, en el que la Palabra de Dios que se proclama en la Eucaristía es una invitación a contemplar al Señor Resucitado como el Buen Pastor que apacienta y cuida de su rebaño, da la vida por él y lo conduce a la Vida Eterna. La Iglesia se edifica y crece cuando, siguiendo los pasos de Cristo, los cristianos vivimos nuestra propia vocación como entrega de nuestra propia vida. Quienes han seguido al Señor en el camino de la vida sacerdotal y consagrada están llamados de una manera especial a imitar a Cristo que dio su vida por sus ovejas.

Si oramos por las vocaciones estamos obedeciendo al Señor que nos exhortó a pedir al dueño de la mies que envíe obreros a su mies; y manifestamos también nuestro aprecio a lo que significa el ministerio sacerdotal y la vida consagrada para la Iglesia. En comparación con otras épocas, en muchas de nuestras diócesis estamos atravesando desde hace décadas una crisis vocacional que no acabamos de superar. En esta crisis no solo hemos de fijarnos en los números, ciertamente mucho más reducidos que en otros momentos de la historia. Estamos también en una situación en la que, en la sociedad e incluso dentro de la Iglesia, muchos no entienden ni valoran este estado de vida. Esto es un signo de una fe empobrecida porque, si los cristianos viviéramos con ilusión el seguimiento de Cristo, valoraríamos la entrega total al Evangelio de los sacerdotes y de las personas consagradas. Mientras no se supere esta crisis espiritual, difícilmente habrá más vocaciones sacerdotales y religiosas.

Cuando hablamos sobre este tema, la pregunta que siempre acabamos preguntándonos qué podemos hacer. La situación que estamos viviendo es una llamada dirigida a todos nosotros para que nos preguntemos si estamos viviendo nuestra vocación con alegría y fidelidad, a pesar de las dificultades ambientales que nos rodean o que puedan aparecer a lo largo de nuestra vida. Quien permanece unido a Jesucristo y vive su entrega como un camino de amistad con Él, puede pasar por momentos de oscuridad en su camino vocacional, pero no pierde la esperanza ni llega a dudar de la decisión que un día tomó de entregarle su vida al Señor. Si quienes se encuentran con nosotros en el camino de su vida nos ven contentos de seguir y servir al Señor, pueden sentirse interpelados.

No podemos olvidar tampoco que el Señor llamó personalmente a sus discípulos para que estuvieran con él, para enviarlos a predicar y hacerlos pescadores de hombres. En el corazón de los jóvenes que de verdad quieren permanecer en la amistad con Cristo y viven su fe en el seno de la Iglesia debe resonar esta llamada del Señor. Invitar a alguien a que se pregunte si el Señor le está llamando a que colabore con Él en el anuncio del Reino, y animarle a que no se deje vencer por el miedo ante las dificultades que pueda encontrar en el camino, respetando siempre su libertad, forma parte de nuestro testimonio. El lema de la jornada de este año (Ponte en camino. No esperes más), que es el mismo que el de la Jornada Mundial de la Juventud que viviremos en Lisboa, está dirigido especialmente a los jóvenes. Pidamos al Señor que sean muchos los que abran su corazón a esta llamada del Señor.

JORNADA MUNDIAL D’ORACIÓ PER LES VOCACIONS

El papa sant Pau VI va instituir la celebració de la Jornada mundial d’oració per les vocacions sacerdotals i la vida consagrada el quart diumenge de Pasqua, en el qual la Paraula de Déu que es proclama en l’Eucaristia és una invitació a contemplar al Senyor Resuscitat com el Bon Pastor que pastura i cuida del seu ramat, dona la vida per ell i el condueix a la Vida Eterna. L’Església s’edifica i creix quan, seguint els passos de Crist, els cristians vivim la nostra pròpia vocació com una entrega de la nostra pròpia vida. Els qui han seguit al Senyor en el camí de la vida sacerdotal i consagrada estan cridats d’una manera especial a imitar a Crist que va donar la seua vida per les seues ovelles.

Si preguem per les vocacions estem obeint al Senyor que ens va exhortar a demanar a l’amo dels sembrats que envie obrers als seus camps; i manifestem també la nostra estima al que significa el ministeri sacerdotal i la vida consagrada per a l’Església. En comparació amb altres èpoques, en moltes de les nostres diòcesis estem travessant des de fa dècades una crisi vocacional que no acabem de superar. En esta crisi no sols ens hem de fixar en les xifres, certament molt més reduïdes que en altres moments de la història. Estem també en una situació en la qual, en la societat i fins i tot dins de l’Església, molts no entenen ni valoren este estat de vida. Això és un signe d’una fe empobrida perquè, si els cristians visquérem amb il·lusió el seguiment de Crist, valoraríem l’entrega total a l’Evangeli dels sacerdots i de les persones consagrades. Mentre no se supere esta crisi espiritual, difícilment hi haurà més vocacions sacerdotals i religioses.

Quan parlem sobre este tema, la pregunta que sempre acabem fent-nos es què podem fer. La situació que estem vivint és, en primer lloc, una crida dirigida a tots nosaltres perquè ens preguntem si estem vivint la nostra vocació amb alegria i fidelitat, malgrat les dificultats ambientals que ens envolten o que puguen aparéixer al llarg de la nostra vida. Qui roman unit a Jesucrist i viu el seu lliurament com un camí d’amistat amb Ell, pot passar per moments de foscor en el seu camí vocacional, però no perd l’esperança ni arriba a dubtar de la decisió que un dia va prendre d’entregar-li la seua vida al Senyor. Si els qui es troben amb nosaltres en el camí de la seua vida ens veuen contents de seguir i servir al Senyor, poden sentir-se interpel·lats.
No podem oblidar tampoc que el Senyor va cridar personalment als seus deixebles perquè estigueren amb ell, per a enviar-los a predicar i fer-los pescadors d’homes. En el cor dels jóvens que de veritat volen romandre en l’amistat amb Crist i viuen la seua fe en el si de l’Església ha de ressonar esta crida del Senyor. Convidar a algú a que es pregunte si el Senyor l’està cridant a que col·labore amb Ell en l’anunci del Regne, i animar-lo a que no es deixe véncer per la por davant les dificultats que puga trobar en el camí, respectant sempre la seua llibertat, forma part del nostre testimoni. El lema de la jornada d’enguany (Posa’t en camí. No esperes més), que és el mateix que el de la Jornada Mundial de la Joventut que viurem a Lisboa, està dirigit especialment als jóvens. Demanem al Senyor que siguen molts els que òbriguen el seu cor a esta crida del Senyor.